Dins l’aquari el peix pallasso
sura
amb els seus colors
indestriables,
tot insinuant el seu propi jeroglífic.
Rendit a les algues,
a la rocalla, a la ruïna
d’àmfores,
és al punt de mira
i mai el delata el seu desig.
Sap que sota la superfície
gairebé
no cal nedar,
que davant la precisió d’una bombolla
l’aire esdevé tens, estàtic.
Un encenall d’instant
s’amaga
rere la inconsciència
necessària
que reïx sota les seves escates.
Des de fora res no el
pertorba:
només és una dona
arrecerada al seu
vitrall.