Archivos de la categoría La tecnología

Fum i whats app

Clivelles d’un raig
a la mà de l’home,
mots arreplegats
que neixen nous
dins metàl•lics coloms
barbotejant en el seu idioma,
dibuixant sobre l’aire
un disseny de gargots.
Aus emissàries d’idees,
comentaris, salutacions,
un projecte cap al no-res
amb el desig confés,
amb la vocació
de ser ales del vent.
Vives i punyents,
les paraules,
recloses al seu recinte,
són presoneres horitzontals
a la recerca de llibertat
burxant en un cap cot
que besa el seu reclinatori,
el seu tresor.
Oralitat conjurada
per la lleugeresa d’un dit,
la taquigrafia d’un oracle,
un record, un avís.
Verb reencarnat
desendollant la rutina,
tancant el cercle
a una xarxa de vida.
Només horitzons
al bell mig d’un segle boig,
tecnològic i avançat,
incommensurable
i sense fronteres
on tot al voltant
gira, volta i es rovella.
Ànsies modernes de converses
aquí i ara
segresten veus
amb la turgència
d’un infant, d’una donzella
que tot just desperten
del somni de la raó
amb un telèfon mòbil a les mans
i un món que es desgavella.

Nits de ràdio

Veus que s’encadenen silents,
collaret d’espurnes,
mots buidats
de por a les matinades .
Trairíem el goig de l’albada
si tantes síl·labes triades
no anessin a les trinxeres
de les paraules, innocents i pures,
reinventades.
I tu, veu encomanada
que embolcalla un bri,
una destral i un allau de nit calmada,
ets un sotrac que neda entre onades.
Aclaparadora,
engegues la guspira
i la ràdio escampa
les espores de noms
que broden sobre els camps eixorcs
espases eixutes
i mòrbides dianes.
Oïda amb esguard,
amatent de boira diàfana,
el teu pom de flor negra
fa que la veu copsi la rauxa,
gronxi la tristor
amb el vellut
d’un mot que torna al bressol
de la llengua mare.

A les palpentes

Davant les ombres
jo dibuixo finestres
i pulso amb urgència,
com un redemptor.
Alfabètiques tecles
dins sivelles negres
s’arrengleren sense atzar
amb vocació de filera,
falena s’un sol traç.
És negre i és blanc,
és llum i és penombra,
és el teu nom en negreta
qui m’insereix en el món.
Sense cos, sense veu,
sense imatge, sense hora,
com l’arc de Sant Martí
que sempre ens fa goig.
T’explico amb els dits
infinites foteses,
un munt d’acudits
per guarnir la tristesa.
El setge dels dubtes
i la por dels fracassos
no podran mai
traspuar el baluard,
car el teu raig precís
prendria de penyora
una vida aliena i real.
Et llegeixo, t’ensumo
mil i una vegades,
t’invento i t’enyoro
amb el palmell de les mans.
T’estimo i em deleixo
amb els fonemes
del teu nom,
que tinc
clavats,
al cor.
Respons, m’interperl•les,
et comento,
em sadolles
i et sedueixo.
Jo sóc Scheherazade
i tu el meu senyor.
Això nostre és foc
sense cendra,
que crema,
alimenta,
sense pell,
carícies o suor,
ni mirades robades
ni xiuxiuejos de passió.
Pulso amb urgència,
sedent sacerdot
que invoca la teva presència.
Aquí i ara: tu i jo.
Fora: les ombres,
la finestra tancada,
que s’obre només
amb el teu resplendor.