Hi ha títols que són una premonició del que vindrà després. Donen prou pistes al lector perquè aquest, previngut, cerqui el lloc i el moment adients per capbussar-s’hi. No és el cas de Sang barata, l’antologia d’autor de n’Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953).
Sang barata és un títol esfereïdor, sens dubte, impactant, però sense coneixença prèvia del poeta no ens podem fer una idea del que se’ns oferirà a dins de les seves pàgines. Tan desconcertant, tan pejorativa esdevé la unió del substantiu “sang” amb l’adjectiu qualificatiu “barata”.
És quan ens endinsem en aquest bosc salvatge, violent, sense esperança, ple d’animals i objectes contundents, quan comencem a albirar l’abast i la profunditat dels seus poemes. I no serà fins que hàgim llegit bona part del llibre que no començarem a entendre el perquè d’aquest títol, extret del poemari Compàs d’espera (2006). En aquesta obra els animals tenen veu pròpia i com si es tractés d’una sentència inapel•lable llancen contra l’ésser humà el seu oracle. Així diu el pardal:

“De l’ira neix ira;
del crim, l’evolució.
Tots els humans sou fets de sang barata.”

Arribats a aquest punt la poesia de n’Eduard Sanahuja ens haurà corprès.
Des de El gos del galiot (1981), passant per Mirador (1983), Doble joc (1988) i seguint amb En defensa pròpia (1994) i Compàs d’espera (2006) fins arribar a El llançador d’espases (2013), uns trets comuns molt ben definits caracteritzen el conjunt de l’obra de l’autor: la sensualitat, la vinculació del poeta amb el món físic en el qual s’hi sent inserit i una aguda conciència del tempus fugit, com a mesura de l’existència humana.
Formalment s’aprecia l’interès del poeta per la mètrica (inclou diversos sonets), per la creació de ritmes i per la recerca d’un llenguatge propi, ric en imatges i jocs de paraules. Dins d’aquest projecte estilístic –premeditat o no- en Sanahuja aconsegueix crear un univers personal on transiten animals i homes, objectes diversos (mobles, armes blanques, etc.) que simbolitzen el seu malestar bel•ligerant contra el món en el qual li ha tocat viure. L’aliatge entre forma i fons, com als bons poetes, és indestriable (Doble joc):

“Hi ha massa sentiment en el bec d’un ocell
i és tan difícil ser calaix i calaixera,
armari, tocador, mirall i llit, vitrina,
i és tan difícil ser el sac de les joguines,”

No obstant això, amb el pas dels anys és molt evident l’evolució formal de la seva obra. Als darrers llibres, les rimes pràcticament desapareixen i el vers lliure es manifesta més agosarat, més desinhibit (El llançador d’espases):

“Quan érem capitans
el desordre era bell;
i l’ordre i la rutina,
les taques fosques al front d’un moribund.”

Deixant de banda qüestions estilístiques –que mereixerien una anàlisi més acurada-, em centraré en el nihilisme d’en Sanahuja. Jo l’interpreto com la imbricació inextricable entre la vitalitat del poeta i la seva terrenalitat, és a dir, la seva finitud. Aquesta terrible evidència el mena, indefectiblement, cap a una visió derrotista de l’existència, ja que s’adona que la mort és implícita a la vida i davant això no hi ha solució possible. I no sembla que aquest pensament l’hagi assolit amb el pas del temps, després dels fracassos inevitables, de les experiències viscudes (tot i que això només podria saber-ho del cert el propi autor), sinó que ja hi és des del seu primer poemari, El gos del galiot. Vegem aquesta percepció fatalista sobre el temps i el seu poder executor.

“m’he descomptat dels dies i les regles
que fan del cor un orador de fang
Estàs copat amic –em diu la sang-
hi ha tantes morts como hores tenen segles”

La veu poètica, per tant, no és passiva o ressignada davant la imminència de la mort. Contràriament, la seva actitud combativa és una constant i s’enriqueix als successius poemaris. Tant és així que a El llançador d’espases apareix amb insistència el “patiment” com a tema subsidiari de la mort. El poeta no renuncia a la seva reivindicació vital, en enfrontar-se cara a cara amb tots els aspectes que se’n puguin derivar, per més durs que siguin, com ara l’envelliment o la malaltia:

“Ara és hora d’escriure.
Quan has mort a la vida
i la sal s’amuntega en els ronyons;
quan una nit de sexe
t’importa menys que el coure
de l’ascensor que acaben de robar;”

Malgrat tot, enmig d’aquest existencialisme pertinaç, trobem moments per a l’amor. De vegades, incondicional (En defensa pròpia):

“T’estimo sota els lilts, sobre les taules,
al final de les portes i els balcons.”
D’altres, l’amor és un sentiment reduït a un àmbit dolorós, en concordança amb el mateix sentit de la vida, abocada al no-res (Doble joc, 1988):
“I com que ningú no surt de la seva presó,
l’amor és una set perfecta de dolor.”

D’altres, l’amor és un sentiment reduït a un àmbit dolorós, en concordança amb el mateix sentit de la vida, abocada al no-res (Doble joc):

“I com que ningú no surt de la seva presó,
l’amor és una set perfecta de dolor.”

Aquesta manera de percebre l’experiència humana crea antítesis contínues en la seva poesia, car la contraposició entre vida i mort és constant. Consegüentment, la tensió poètica s’eleva a l’enèsima potència i sovint ens arriba a transmetre un concepte agònic de l’existència humana. Podríem dir inclús que aquesta “lluita” vital és paradoxal en algú que sembla hereu d’en Sartre i Camus. Per què no lluir un posat estoic i escriure versos més complaents? Doncs perquè ens trobaríem davant d’un altre poeta. N’Eduard Sanahuja no pot acceptar aquest estat de coses i no assumeix el destí incert de l’home, la buidor de la seva vida. Per això el seu combat és aferrissat, perquè el poeta és conscient de ser art i part d’aquesta història. La poesia és l’altar on ell conjura la mort.
Com a variant del mateix tema, també la seva rebel•lia es tenyeix a vegades de sarcasme (Compàs d’espera):

“Són agraïts, els homes,
malgrat que no els agradi
que els diguis never more.”

Per últim, consignar que, excepcionalment, només alguns poemes de Sang barata projecten un besllum de transcendència. Un pobre consol, podríem dir, però és el testimoni que per al poeta, àdhuc tot el que hem vist fins ara, l’esperança no s’ha extingit completament. El manament de la vida és viure i n’Eduard Sanahuja ho fa mentre escriu versos, encara que sembli un oxímoron (El llançador d’espases):

“Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.”

Sanahuja i Yll, Eduard: Sang barata, AdiA Edicions. Col•lecció Ossos de Sol / 14. Mallorca, 2015