Amb aquest contrallum et veig rastrejant cap al sud,
projecte d’ombra esllavissada, dona de paper.
Sé que els teus ulls inerts són dues línies esquinçades
d’acer i ràbia, forjats pel teu amo i senyor.
No hi ha ningú que llegeixi dins les tortes rengleres,
on s’obliden els somnis, on el teu cos és tambor.
Només el xiprer esgrimeix la seva copa esmolada
contra la tarda, que pregona rumor i fullaraca.
Quan es faci de nit, potser, entre les branques i el vent
se’t revelarà el secret que avui t’ha empès cap al sud.