L’AMOR I LA MORT A:
Con flores a María
Bárbara B.
La princesa del pèsol
El primer que hom podria pensar en acabar la lectura dels tres poemaris d’Eudald Escala: Con flores a María, Bárbara B. i La princesa del pèsol és que entre l’amor condemnat de Bàrbara B. i l’amor perdut i irrecuperable de Con flores a María hi ha La princesa del pèsol, que representa l’amor a la mare malalta, incondicional i tendre. Un amor que guareix, salvador, perquè, malgrat tot, és l’essència mateixa del sentiment.
A banda d’això les tres obres tenen molts trets en comú: parlen d’amors sense esperança, sense futur, però amb un passat, el record del qual causa dolor al poeta, com si es tractés d’una ferida oberta.
Són poemaris, a la vegada, amb color propi. Com la coloratura de la veu o la tonalitat d’un quadre, la poesia d’Eudald Escala sempre fa palesa a la ment del lector una gamma cromàtica. Aquest és el rerefons sobre el qual queden gravades les frases que espontàniament, sense ordre aparent, brollen del seu cervell.
El negre, amb tota la seva càrrega de pessimisme nihilista, és el color de Con flores a María. El blanc deixatat amb tocs de vermell, la tonalitat de Bàrbara B. i La princesa del pèsol, com a símbol d’autenticitat (blanc) i lluentor perduda (vermell).
Fa la impressió que el seu inconscient, incontenible, ens anés desgranant les emocions, els record, els desgrats, les pors, nues de retòriques formals en frases simples, gairebé telegràfiques. Pors que, en una primera instància, queden mig amagades, però que sempre acaben per fusionar-se amb el tema principal de cada obra.
Així doncs, la motivació inicial de la seva escriptura constitueix a la fi un discurs poètic on el jo de l’autor i el tu original -a qui sempre adreça els seus versos- són indestriables.
I és que, inevitablement, la cosmogonia de n’Eudald Escala és el seu jo, desvalgut i patidor, que empatitza amb els ésser amb qui conviu –la mare, la seva parella- o aquelles persones que s’hi trova, al llarg del seu recorregut vital.
Les circumstàncies alienes són un reflex del seu jo intern que, amb un desig incontrolable d’amor, camina cap a la mort, que sempre l’aguaita:
“los dos muertos en vida”
(Con flores a María)
“serías sauce
blanco desmayado lago
puente cenital
entre las dos orillas
de vida y muerte”
(Bárbara B.)
“només sé estimar
(i morir en silenci)”
(La princesa del pèsol)
Un altre tema recurrent a l’obra del poeta és la bogeria. On més revelador se’ns fa és a Con flores a María, tot i que cal matisar que es tracta d’un estat alienant tant pel tu com pel jo poètics. Afectant tant al poeta com a l’estimada, esdevé un fet destructiu, fatalista, sinònim de l’omnipresent mort. De fet, Con flores a María suposa el plant a una persona viva que es percep com a morta. Per això el poeta l’hi du flors, de la mateixa manera que faria si el seu nom restés a una làpida.
En canvi, la bogeria a La princesa del pèsol és sinònim de malaltia, d’abandó, amb connotacions d’innocència i davant aquest dolor el poeta torna a reexir, potent.
A Bárbara B. ens trobem amb la jove protagonista, bella com una “verge” (terme fetitxe present arreu de la poesia del poeta, amb una significació de virtut i bellesa incontaminades), amb un destí de dolor ofegat per l’alcohol. És una mena de condemna, ja que malgrat la seva voluntat declarada d’evasió, no ho aconsegueix del tot:
“no te enamores de mí
yo soy la virgen loca”
En conjunt, els recursos literaris, com he dit abans, no són gaire nombrosos i són més aviat figures de pensament més que no pas recursos lingüístics.
Podem trobar eloqüents sinestèsies de gran bellesa plàstica:
“bárbara llegó
con su tristeza rubia”
(Bárbara B.)
“i
les nits callades”
(La princesa del pèsol)
També hi ha originals metàfores, delicades i alhora punyents:
“de tus manos de
pianista del alma
de tus ojos callados”
(Bárbara B.)
“dueles mármol en
la seca lejanía”
(Con flores a María)
“(guarneix-nos dels esculls)”
(La princesa del pèsol)
I molt característiques d’una ment turmentada, les antítesis:
“yo soy la virgen loca”
(Bárbara B.)
“el cielo será hermoso
como tu dolor”
(Con flores a María)
No obstant això, i com un fet excepcional en el poeta, ens trobem una estrofa amb un joc de paraules, desencadenat a partir del mot “tumba”. Són dos versos que fan ús de la paronomàsia, per traslladar al lector el sentit lúgubre de la seva existencia:
“Tumba tumbarse
turbarme masturbarme
sólo para ti
extraño ser lejano
prepararé las flores”
(Con flores a María)
Jo diria, sense arriscar-me, que, de totes tres obres, Con flores a María és la més pessimista i alhora la més agosarada. Fins al punt que es podria considerar com un llegat desesperat i inconformista, vessat sobre el paper amb la intenció d’anticipar-se a la mort, com si es tractés d’una tètrica catarsi.
Una última anotació (que ni molt menys té pretensió d’exhaustivitat) és la menció a l’estil ortogràfic d’Eudald Escala, ja que no respecta les convencions ortogràfiques de puntuació o ús de la majúscula. Per la mateixa raó hi ha una manca quasi absoluta de conjuncions, adverbis, articles i qualsevol altre partícula il·lativa o amb una mera significació gramatical que pugui destorbar el flux mental del poeta. Les aposicions sintàctiques són contínues sense que això vagi en detriment de la intel·ligibilitat de la seva poesia. Perquè aquest poeta defuig de tot allò que sigui superflu al seu discurs i tria amb precisió de cirurgià aquells mots de la llengua que són semànticament rics.
Així és Eudald Escala: incisiu, indisciplinat i sensible. Emoció en estat pur.