M’agradaria que l’Eduard Miró ens escrivís un altre llibre amb el perfum i l’amor dels seus dos únics poemaris -fins ara-: Perfum de silenci i Morir d’amor a Tavertet, al capvespre. Així ens podríem delectar amb les seves emocions, amb les seves descripcions tenyides de significat sobre els paisatges, els fenòmens naturals, el capvespre i la nit de llocs tan singulars com Tavertet.
És la nit, tan present a la seva obra, la resolució inevitable del capvespre de Morir d’amor a Tavertet, al capvespre (valgui la redundància), el poemari que vull esbossar. No gosaria pas fer una altra cosa. És molt millor llegir-lo que parlar-ne.
D’entrada diria que  el títol dóna sentit a aquests poemes. Tots en el seu conjunt estan creuats per un tel nocturn i reten homenatge a la nit, als seus moments previs i a la seva foscor plena de lluminàries que acaben morint a l’albada.
L’altre concepte integrant del títol, “morir d’amor”, és una metàfora de llarga tradició trobadoresca. Per tant, està mancada de tragèdia o d’un tarannà macabre. Ans al contrari, es tracta d’una mort dolça, que evoluciona cap a una agonia figurada resolta amb l’arribada de la llum. Perquè –tots ho sabem- el dia sempre arriba, en un cicle etern, recidiu. Les nits amb “estrelles de color verd,/ estrelles de cara nevada,/ estrelles que frec a frec,/ suspiren per l’ànima gebrada.” són un au fènix de bellesa majestuosa que no desapareixerà sense la promesa de tornar, sempre, una vegada rere una altra.
Al cap i a la fi el capvespre és el preludi del repòs i el silenci –un altre dels temes recurrents de l’Eduard-, que s’albiren tot just abans que el dia faci la seva davallada definitiva. Aquest precís moment crea una espai poètic en el qual trobem la justificació i el to d’aquest poemari.
Morir d’amor a Tavertet, al capvespre està dividit en 5 apartats. Vull destacar-ne el primer, titolat “L’immensisme” perquè, segons el meu punt de vista, aquest és el que millor desenvolupa els conceptes abans esmentats. L’Eduard copsa aquest moment de transcendència car l’ànima es troba en la predisposició adient per contemplar el que ens envolta amb ulls nous, innocents i lliures de culpa. Sentir-se integrat dins aquest món del qual som una ínfima part és la seva màxima aspiració. Per això entona emocionats càntics d’agraïment envers la Natura. La fusió és admirable, el llenguatge delicat i rítmic, suggestiu i fins i tot sensual, com al poema titolat Verd maragda:

“Calma i miratges en el vel,
com un paladar que t’empresona
i ensaliva de pluja.
Quin tel de sons
em miola en les cavitats
llepant silencis inconfessables.”

Llegir els versos de Morir d’amor a Tavertet, al capvespre és sortir-se’n d’un mateix durant un temps, els minuts que dura la seva lectura. Fer això, tan sovint com poguem, és reconfortant i necessari.

Miró, Eduard: Morir d'amor a Tavertet, al capvespre. Ed. L'Abadia de Montserrat, 2011.