M’agradaria llegir,
resseguint amb la mirada,
breus línies de realitat,
senzilles, rudimentàries,
pintures minimalistes
de cor ferreny, tossut,
art naïf que em retornés
una engruna divina
sense ressò de mentida.
Però no,
només sóc capaç de trobar
amb els dits
columnes severes
de tinta mullada sobre paper eixut,
diaris malaurats amb una fi anunciada,
un destí tèrbol i esbojarrat
que corromp l’ànima
i embruta la calma.
Per què tant de dolor?
Muntanyes infinites de mals i plors
que afecten el cos,
que desarmen la vida,
esmicolant aquest aliatge sagrat.
Contínues injúries, fraus i traïcions
servits dins sofisticats còctels
de diners, poder i amistats perjures.
Vísceres retrobant el seu lloc
sense ni una gota de seny:
aquesta és la dansa
i l’aquelarre de notícies
sobre pàgines maldestres
que el temps estripa.
Veritat pretesa,
un camí dissortat
marcat en lletra impresa.
Noto el batec de les
venes blaves
sota la pell delicada
explicant la seva història
de pedra, de sorra, d’aigua.
No és tinta negra ni paper eixut,
és l’article de l’any,
que algun dia
gosarà ser escrit
per un home
que no dugui a la mà
roses vermelles enverinades.