Dia rere dia
veiem cossos amuntegats
com el dol de la deixalla
lliscant per l’esquena, agònics,
impermeables al bon temps.

Ni crisi ni eufòria mediàtica.
N’hi ha que sempre
assaboreixen el mateix tast de vida
amb un rictus de sang
sense que la resta vulgui mirar.

Car som sonàmbuls d’ulls oberts,
De mirada pètria, sense esma, sense mar,
impossibles nadius de la ceguesa,
heretges amb set i fam
de talaia, far i guaita.

I en contemplar l’oceà,
el llegat quasi infinit que encercla la Terra,
hi voltem en etern remolí.
Però no n’abastem la fondària
i ens quedem sense el nostre mar
amb l’esguard tèrbol del corall.

Tenim la vista cansada per les mateixes històries,
les velles tragèdies que s’ofeguen i neden
dia rere dia,
com la marea, que s’hi torna
i ni tan sols ens mira.