M’agradaria que l’Eduard Miró ens escrivís un altre llibre amb el perfum i l’amor dels seus dos únics poemaris -fins ara-: Perfum de silenci i Morir d’amor a Tavertet, al capvespre. Així ens podríem delectar amb les seves emocions, amb les seves descripcions tenyides de significat sobre els paisatges, els fenòmens naturals, el capvespre i la nit de llocs tan singulars com Tavertet.
És la nit, tan present a la seva obra, la resolució inevitable del capvespre de Morir d’amor a Tavertet, al capvespre (valgui la redundància), el poemari que vull esbossar. No gosaria pas fer una altra cosa. És molt millor llegir-lo que parlar-ne.
D’entrada diria que  el títol dóna sentit a aquests poemes. Tots en el seu conjunt estan creuats per un tel nocturn i reten homenatge a la nit, als seus moments previs i a la seva foscor plena de lluminàries que acaben morint a l’albada. Seguir leyendo «Morir d’amor a Tavertet, al capvespre», d’Eduard Miró →