A les palpentes

Davant les ombres
jo dibuixo finestres
i pulso amb urgència,
com un redemptor.
Alfabètiques tecles
dins sivelles negres
s’arrengleren sense atzar
amb vocació de filera,
falena s’un sol traç.
És negre i és blanc,
és llum i és penombra,
és el teu nom en negreta
qui m’insereix en el món.
Sense cos, sense veu,
sense imatge, sense hora,
com l’arc de Sant Martí
que sempre ens fa goig.
T’explico amb els dits
infinites foteses,
un munt d’acudits
per guarnir la tristesa.
El setge dels dubtes
i la por dels fracassos
no podran mai
traspuar el baluard,
car el teu raig precís
prendria de penyora
una vida aliena i real.
Et llegeixo, t’ensumo
mil i una vegades,
t’invento i t’enyoro
amb el palmell de les mans.
T’estimo i em deleixo
amb els fonemes
del teu nom,
que tinc
clavats,
al cor.
Respons, m’interperl•les,
et comento,
em sadolles
i et sedueixo.
Jo sóc Scheherazade
i tu el meu senyor.
Això nostre és foc
sense cendra,
que crema,
alimenta,
sense pell,
carícies o suor,
ni mirades robades
ni xiuxiuejos de passió.
Pulso amb urgència,
sedent sacerdot
que invoca la teva presència.
Aquí i ara: tu i jo.
Fora: les ombres,
la finestra tancada,
que s’obre només
amb el teu resplendor.