Cada cop que et fullejo
em mires sense veure’m,
com si se t’acluquessin els ulls,
superba tirana, sobirana hieràtica,
plena de rebombori, coloraines i glamur.
Mentre, jo venero les teves pàgines,
les portades d’Alí Babà
que obren la muntanya màgica:
dotzenes de fotografies
extàtiques, plenes de vida i de fum.
Sancta sanctorum dels meus dies
per tafaneries, rumors i sospites,
jo sense tu què faria?
Però tu sense mi no hi series,
o sigui que guaita’m i recorda qui sóc.
Revista del cor amb cos de diva
o perfectes escenes d’amor maternal
en un entorn que regalima
harmonia i felicitat.
…I quan arriba l’estiu a la platja,
oh, rives que alimenta la sorra
tan daurada contra el blau del mar!
Neden les sirenes mentre són besades
pels seus apol•linis amants!
Després d’algunes setmanes,
quan el sol declina el seu zenit,
abandonen les aigües el cavaller i la dama,
per arrecerar-se a la llar de foc,
on les brases s’inflamen amb passió.
Aleshores és quan em torno una voyeur
sentimental i crítica,
contradictòria a més no poder.
Però, ai quina pena!
Les flors es poden marcir
a qualsevol moment,
fins i tot les del tàlem,
que abans sempre eren roses rugents.
Es tanca el cercle
i arriba la fi d’aquest conte,
però jo t’esperaré:
bella, trista estàtua de paper cuixé,
fins que trobis un altre príncep
d’apol•línia figura que t’acaroni
com a les fulles lliures el celobert.
Paper i fulles són germanes de fe;
unes expliquen històries als homes
i les altres xiuxiuegen al vent.