L’ànima guareix el cor de la ferida,
de l’esglai febril que sent si tu no hi ets.
I com que mai no detura els seus batecs,
pacient s’encomana a la teva llum,
estimat meu, ànima de vida.
Sensualitat d’un cor enganxat amb agulles,
que sagna a cada punxada amb un dolor
barrejat de suor salada i fel.
Es desboca, crida el meu cor,
però aconsegueixo que calli, que no destorbi,
durant les hores que ets doctor i profeta,
quan sóc transcriptora i tu professor omniscient,
quan sóc a les teves mans de metge omnipotent.
Magistral és el teu púlpit cada dia i cada hora,
deutor del sacrifici d’Abraham al desert.
Voldria que les notes que t’escric
es capbussessin cada matinada
entre els punts de llibre que fas servir.
Podries llegir les meves línies sense remitent
i sentir la meva mà anònima, fosa
amb el bolígraf, les paraules, el paper
per fer-te un escàner fidel
del que se sent clavat a la fusta dels innocents.
I si en sabés, traçaria noms amb ploma d’au i tinta animal,
llavors les meves ratlles serien més reals,
tan humanes com el batec del meu cor
que viu i mor per la teva ànima.