Voleu que us expliqui un conte
d’aquells que deixen bon gust de boca?
Doncs pareu atenció,
que tot just ara toca.
Vet aquí que un dia,
fart d’esperar llum i alegria,
el Sol li digué a l’Hivern:
“Fuig, malaurada estació,
deixa la Terra malferida,
que la tens prou exhaurida
i els animals famolencs.”
Fou en aquest precís moment
que s’aixecà el vol d’una cançó
composada per la dança del vent
fent fressa en ziga-zaga;

per l’atmosfera càlida reclamant l’esclat
de l’escuma marina a les matinades;
per la llum disparant sagetes al cel,
ara blau, entre núvols de paper;
per les remors de la vida amagada
entre fullaraca, roques i serralades.
I fóra aleshores, a dalt del firmament,
que es produí la diàspora d’estels,
els màgics follets de la nit
que cridaren la Primavera,
i ella, ruborosa i triomfant,
retornà del seu exili amb una rosa a les mans.
Guaiteu-la ara, tan formosa i galana!