Hi ha moments d’angoixa,
de portes tancades
amb l’esvalot d’una revolada.
Flors que es marceixen a les mans,
una llàgrima que no vessa la sal,
perquè no gosa,
perquè no en sap.
No hi ha una sola engruna
del meu cervell que sobrevisqui
a aquesta posta de sol, amor meu.
Per això he tancat persianes,
porticons i cortines,
el finestral de la mirada
perquè només siguem tu i jo,
pardal innocent de la meva vida.
No sortirem: no cal.
No xerrarem: és fugaç.
Ens buscarem en la taquigrafia
dels gestos al teu abast,
en l’endevinalla hermètica
que et clou els llavis amb un llaç.
Tu i jo sols,
sense un món que és soroll,
inútil, fred,
que t’atabala
i se’t glaça a les mans.
Així trobarem el vellut translúcid
de les nostres mirades,
el silenci entenedor d’una abraçada
que apaivigui les pors
que ens atenallen:
la teva angúnia,
que és la meva;
la teva ànsia,
que és la de tots dos