Digues si la teva absència, fill meu,
està barallada amb la meva ànima,
perquè de la teva boca no surt
un ruixat de paraules,
les mateixes que la meva oïda reclama.
Jo et bressolo com abans,
nadó, infant, jove
escorcollant la vida
mentre et mantens reclòs
en una nit que no davalla.
Em capbusso sovint dins la banyera de casa
per entendre com pots aïllar-te
fins al punt de ser un Nautilus inabastable.
Per entendre’t, per estimar-te
encara més, fill de l’ànima.
I jo t’estimo tant!
I et busco amb les mans,
amb l’esguard i el zel d’un guardià,
el guardià del teu somni sonàmbul
que et vetlla escampant les paraules
que tu no em dius
i que em brollen de l’ànima.