Veus que s’encadenen silents,
collaret d’espurnes,
mots buidats
de por a les matinades .
Trairíem el goig de l’albada
si tantes síl·labes triades
no anessin a les trinxeres
de les paraules, innocents i pures,
reinventades.
I tu, veu encomanada
que embolcalla un bri,
una destral i un allau de nit calmada,
ets un sotrac que neda entre onades.
Aclaparadora,
engegues la guspira
i la ràdio escampa
les espores de noms
que broden sobre els camps eixorcs
espases eixutes
i mòrbides dianes.
Oïda amb esguard,
amatent de boira diàfana,
el teu pom de flor negra
fa que la veu copsi la rauxa,
gronxi la tristor
amb el vellut
d’un mot que torna al bressol
de la llengua mare.