Archivos de la categoría Poesía ética

Clausurar el miedo

Dedicado a los niños autistas y a las familias que los cuidan con amor. También a todos aquellos que sienten miedo, soledad, abandono.

 

autismoHay momentos de angustia,
de puertas cerradas,
alboroto de voces calladas.
Flores que se marchitan en las manos,
una lágrima que no vierte la sal,
porque no osa,
porque no es capaz.
No hay una sola migaja
de mi cerebro que sobreviva
a esta puesta de sol, amor mío.
Por eso he cerrado persianas,
porticones y cortinas,
el ventanal de la mirada,
para que solo estemos tú y yo,
fragilidad de la vida.
No saldremos, no hace falta.
No hablaremos, es fugaz.
Nos buscaremos en la taquigrafía
de los gestos que tú alcanzas,
en el acertijo hermético
que detenta tu sonrisa.
Tú y yo solos,
sin un mundo que es ruido
inútil, frío,
que te trastorna y
que hiela tus finos dedos de niño.
Así encontraremos el terciopelo húmedo
de las miradas,
el silencio resuelto
de un abrazo sin tiempo
que clausure los miedos
que nos atenazan.

Reconciliación

Allá donde el olvido
trace una línea recta
nos reencontraremos,
amigo mío.

En medio de áridos
atajos, sedientos,
podremos contar
de nuevo los pasos
que nos han reunido.

Y sobre las puntas
de nuestros pies
otearemos el camino,
pensando todo lo que
queda por hacer
y lo que juntos
hemos recorrido.

Roses vermelles enverinades

M’agradaria llegir,
resseguint amb la mirada,
breus línies de realitat,
senzilles, rudimentàries,
pintures minimalistes
de cor ferreny, tossut,
art naïf que em retornés
una engruna divina
sense ressò de mentida.

Però no,
només sóc capaç de trobar
amb els dits
columnes severes
de tinta mullada sobre paper eixut,
diaris malaurats amb una fi anunciada,
un destí tèrbol i esbojarrat
que corromp l’ànima
i embruta la calma.
Per què tant de dolor?
Muntanyes infinites de mals i plors
que afecten el cos,
que desarmen la vida,
esmicolant aquest aliatge sagrat.

Contínues injúries, fraus i traïcions
servits dins sofisticats còctels
de diners, poder i amistats perjures.
Vísceres retrobant el seu lloc
sense ni una gota de seny:
aquesta és la dansa
i l’aquelarre de notícies
sobre pàgines maldestres
que el temps estripa.

Veritat pretesa,
un camí dissortat
marcat en lletra impresa.
Noto el batec de les
venes blaves
sota la pell delicada
explicant la seva història
de pedra, de sorra, d’aigua.

No és tinta negra ni paper eixut,
és l’article de l’any,
que algun dia
gosarà ser escrit
per un home
que no dugui a la mà
roses vermelles enverinades.

Talaia de mar

Dia rere dia
veiem cossos amuntegats
com el dol de la deixalla
lliscant per l’esquena, agònics,
impermeables al bon temps.

Ni crisi ni eufòria mediàtica.
N’hi ha que sempre
assaboreixen el mateix tast de vida
amb un rictus de sang
sense que la resta vulgui mirar.

Car som sonàmbuls d’ulls oberts,
De mirada pètria, sense esma, sense mar,
impossibles nadius de la ceguesa,
heretges amb set i fam
de talaia, far i guaita.

I en contemplar l’oceà,
el llegat quasi infinit que encercla la Terra,
hi voltem en etern remolí.
Però no n’abastem la fondària
i ens quedem sense el nostre mar
amb l’esguard tèrbol del corall.

Tenim la vista cansada per les mateixes històries,
les velles tragèdies que s’ofeguen i neden
dia rere dia,
com la marea, que s’hi torna
i ni tan sols ens mira.

No me digas…

No me digas que fue un sueño
ver las manos entrelazadas,
por una vez,
empuñando la libertad en lugar de armas.

No me digas que soy ilusa
porque aspire a saciar
millones de bocas hambrientas
en tierras desheredadas, sin casta.

No me digas que soy poeta
porque aún crea que las palabras
calman la sed del alma
y el corazón, a bocajarro, rescatan.

Mejor, dímelo si quieres: soñadora, ilusa, poeta,
pero únete a mi causa,
y socavemos la injusticia
del que llora, suplica o reclama.

Dona xiprer

Amb aquest contrallum et veig rastrejant cap al sud,
projecte d’ombra esllavissada, dona de paper.
Sé que els teus ulls inerts són dues línies esquinçades
d’acer i ràbia, forjats pel teu amo i senyor.
No hi ha ningú que llegeixi dins les tortes rengleres,
on s’obliden els somnis, on el teu cos és tambor.
Només el xiprer esgrimeix la seva copa esmolada
contra la tarda, que pregona rumor i fullaraca.
Quan es faci de nit, potser, entre les branques i el vent
se’t revelarà el secret que avui t’ha empès cap al sud.

Mujer cipres

Con este contraluz te miro sin verte, mujer,
proyecto de sombra alargada mirando hacia el sur.
Tus ojos inertes son una línea rasgada
salpicada de moretones de color azul,
en los que nadie lee tus renglones torcidos,
donde se olvidan los sueños, donde te pierdes tú.
Ciprés que hermosea el camposanto del alma que amas,
advierte que ese amor es el tétrico paspartú
que enmarca las telarañas pendientes de tus ramas.
Sécate en mí esas lágrimas y mira a su trasluz.

Guardians de paraules

Digues si la teva absència, fill meu,
està barallada amb la meva ànima,
perquè de la teva boca no surt
un ruixat de paraules,
les mateixes que la meva oïda reclama.
Jo et bressolo com abans,
nadó, infant, jove
escorcollant la vida
mentre et mantens reclòs
en una nit que no davalla.
Em capbusso sovint dins la banyera de casa
per entendre com pots aïllar-te
fins al punt de ser un Nautilus inabastable.
Per entendre’t, per estimar-te
encara més, fill de l’ànima.
I jo t’estimo tant!
I et busco amb les mans,
amb l’esguard i el zel d’un guardià,
el guardià del teu somni sonàmbul
que et vetlla escampant les paraules
que tu no em dius
i que em brollen de l’ànima.

Autisme

Hi ha moments d’angoixa,
de portes tancades
amb l’esvalot d’una revolada.
Flors que es marceixen a les mans,
una llàgrima que no vessa la sal,
perquè no gosa,
perquè no en sap.
No hi ha una sola engruna
del meu cervell que sobrevisqui
a aquesta posta de sol, amor meu.
Per això he tancat persianes,
porticons i cortines,
el finestral de la mirada
perquè només siguem tu i jo,
pardal innocent de la meva vida.
No sortirem: no cal.
No xerrarem: és fugaç.
Ens buscarem en la taquigrafia
dels gestos al teu abast,
en l’endevinalla hermètica
que et clou els llavis amb un llaç.
Tu i jo sols,
sense un món que és soroll,
inútil, fred,
que t’atabala
i se’t glaça a les mans.
Així trobarem el vellut translúcid
de les nostres mirades,
el silenci entenedor d’una abraçada
que apaivigui les pors
que ens atenallen:
la teva angúnia,
que és la meva;
la teva ànsia,
que és la de tots dos