Un conte de primavera (infantil)

Cajón de sastre
Voleu que us expliqui un conte
d’aquells que deixen bon gust de boca?
Doncs pareu atenció,
que tot just ara toca.
Vet aquí que un dia,
fart d’esperar llum i alegria,
el Sol li digué a l’Hivern:
“Fuig, malaurada estació,
deixa la Terra malferida,
que la tens prou exhaurida
i els animals famolencs.”
Fou en aquest precís moment
que s’aixecà el vol d’una cançó
composada per la dança del vent
fent fressa en ziga-zaga;
per l’atmosfera càlida reclamant l’esclat
de l’escuma marina a les matinades;
per la llum disparant sagetes al cel,
ara blau, entre núvols de paper;
per les remors de la vida amagada
entre fullaraca, roques i serralades.
I fóra aleshores, a dalt del firmament,
que es produí la diàspora d’estels,
els màgics follets de la nit
que cridaren la Primavera,
i ella, ruborosa i triomfant,
retornà del seu exili amb una rosa a les mans.
Guaiteu-la ara, tan formosa i galana!

Alí Babà i les revistes meravelloses

Poesía satírico-erótica

Cada cop que et fullejo
em mires sense veure’m,
com si se t’acluquessin els ulls,
superba tirana, sobirana hieràtica,
plena de rebombori, coloraines i glamur.

Mentre, jo venero les teves pàgines,
les portades d’Alí Babà
que obren la muntanya màgica:
dotzenes de fotografies
extàtiques, plenes de vida i de fum.

Sancta sanctorum dels meus dies
per tafaneries, rumors i sospites,
jo sense tu què faria?
Però tu sense mi no hi series,
o sigui que guaita’m i recorda qui sóc.

Revista del cor amb cos de diva
o perfectes escenes d’amor maternal
en un entorn que regalima
harmonia i felicitat.

…I quan arriba l’estiu a la platja,
oh, rives que alimenta la sorra
tan daurada contra el blau del mar!
Neden les sirenes mentre són besades
pels seus apol•linis amants!

Després d’algunes setmanes,
quan el sol declina el seu zenit,
abandonen les aigües el cavaller i la dama,
per arrecerar-se a la llar de foc,
on les brases s’inflamen amb passió.

Aleshores és quan em torno una voyeur
sentimental i crítica,
contradictòria a més no poder.
Però, ai quina pena!
Les flors es poden marcir
a qualsevol moment,
fins i tot les del tàlem,
que abans sempre eren roses rugents.

Es tanca el cercle
i arriba la fi d’aquest conte,
però jo t’esperaré:
bella, trista estàtua de paper cuixé,
fins que trobis un altre príncep
d’apol•línia figura que t’acaroni
com a les fulles lliures el celobert.

Paper i fulles són germanes de fe;
unes expliquen històries als homes
i les altres xiuxiuegen al vent.

Anònims

Poesía amorosa

 

corazón

L’ànima guareix el cor de la ferida,
de l’esglai febril que sent si tu no hi ets.
I com que mai no detura els seus batecs,
pacient s’encomana a la teva llum,
estimat meu, ànima de vida.
Sensualitat d’un cor enganxat amb agulles,
que sagna a cada punxada amb un dolor
barrejat de suor salada i fel.
Es desboca, crida el meu cor,
però aconsegueixo que calli, que no destorbi,
durant les hores que ets doctor i profeta,
quan sóc transcriptora i tu professor omniscient,
quan sóc a les teves mans de metge omnipotent.
Magistral és el teu púlpit cada dia i cada hora,
deutor del sacrifici d’Abraham al desert.
Voldria que les notes que t’escric
es capbussessin cada matinada
entre els punts de llibre que fas servir.
Podries llegir les meves línies sense remitent
i sentir la meva mà anònima, fosa
amb el bolígraf, les paraules, el paper
per fer-te un escàner fidel
del que se sent clavat a la fusta dels innocents.
I si en sabés, traçaria noms amb ploma d’au i tinta animal,
llavors les meves ratlles serien més reals,
tan humanes com el batec del meu cor
que viu i mor per la teva ànima.

Fum i whats app

La tecnología
Clivelles d’un raig
a la mà de l’home,
mots arreplegats
que neixen nous
dins metàl•lics coloms
barbotejant en el seu idioma,
dibuixant sobre l’aire
un disseny de gargots.
Aus emissàries d’idees,
comentaris, salutacions,
un projecte cap al no-res
amb el desig confés,
amb la vocació
de ser ales del vent.
Vives i punyents,
les paraules,
recloses al seu recinte,
són presoneres horitzontals
a la recerca de llibertat
burxant en un cap cot
que besa el seu reclinatori,
el seu tresor.
Oralitat conjurada
per la lleugeresa d’un dit,
la taquigrafia d’un oracle,
un record, un avís.
Verb reencarnat
desendollant la rutina,
tancant el cercle
a una xarxa de vida.
Només horitzons
al bell mig d’un segle boig,
tecnològic i avançat,
incommensurable
i sense fronteres
on tot al voltant
gira, volta i es rovella.
Ànsies modernes de converses
aquí i ara
segresten veus
amb la turgència
d’un infant, d’una donzella
que tot just desperten
del somni de la raó
amb un telèfon mòbil a les mans
i un món que es desgavella.

La nit més llarga

Poesía existencial

Durant la nit més fosca,
la darrera, la més llarga,
abans que la navalla esmolada esgarri el cel
i s’escampi el malva i el roig des de l’horitzó,
jo no pronunicaré cap paraula,
només deixaré que el meu pensament
faci l’esborrany dels mots que no haurien de desaparèixer.

No seran mots viatgers
plens de camí, de boira, de pols
ni emotives frases que s’endinsin sota la pell.
Seran, durant aquesta nit interminable,
substantivitats barrejades amb alens
que, en espera del seu destí, romandran immaculades,
com nines de porcellana que callen.

No hi haurà penediment pels estralls dels anys,
no hi haurà lament per tants petons perduts
entre l’aire de la tarda.
Simplement un dia, quan jo ja no hi sigui,
algú copsarà una idea, unes lletres, una ànima,
i aleshores es farà la descoberta del gran secret.
Perviurà l’essència de la vida si hom escolta,
en el so del silenci,
que tu i ell i jo som també esperit amb el do de la paraula.

Roses vermelles enverinades

Poesía ética

M’agradaria llegir,
resseguint amb la mirada,
breus línies de realitat,
senzilles, rudimentàries,
pintures minimalistes
de cor ferreny, tossut,
art naïf que em retornés
una engruna divina
sense ressò de mentida.

Però no,
només sóc capaç de trobar
amb els dits
columnes severes
de tinta mullada sobre paper eixut,
diaris malaurats amb una fi anunciada,
un destí tèrbol i esbojarrat
que corromp l’ànima
i embruta la calma.
Per què tant de dolor?
Muntanyes infinites de mals i plors
que afecten el cos,
que desarmen la vida,
esmicolant aquest aliatge sagrat.

Contínues injúries, fraus i traïcions
servits dins sofisticats còctels
de diners, poder i amistats perjures.
Vísceres retrobant el seu lloc
sense ni una gota de seny:
aquesta és la dansa
i l’aquelarre de notícies
sobre pàgines maldestres
que el temps estripa.

Veritat pretesa,
un camí dissortat
marcat en lletra impresa.
Noto el batec de les
venes blaves
sota la pell delicada
explicant la seva història
de pedra, de sorra, d’aigua.

No és tinta negra ni paper eixut,
és l’article de l’any,
que algun dia
gosarà ser escrit
per un home
que no dugui a la mà
roses vermelles enverinades.

Talaia de mar

Poesía ética

Dia rere dia
veiem cossos amuntegats
com el dol de la deixalla
lliscant per l’esquena, agònics,
impermeables al bon temps.

Ni crisi ni eufòria mediàtica.
N’hi ha que sempre
assaboreixen el mateix tast de vida
amb un rictus de sang
sense que la resta vulgui mirar.

Car som sonàmbuls d’ulls oberts,
De mirada pètria, sense esma, sense mar,
impossibles nadius de la ceguesa,
heretges amb set i fam
de talaia, far i guaita.

I en contemplar l’oceà,
el llegat quasi infinit que encercla la Terra,
hi voltem en etern remolí.
Però no n’abastem la fondària
i ens quedem sense el nostre mar
amb l’esguard tèrbol del corall.

Tenim la vista cansada per les mateixes històries,
les velles tragèdies que s’ofeguen i neden
dia rere dia,
com la marea, que s’hi torna
i ni tan sols ens mira.

Cuando excitada y caliente

Poesía satírico-erótica

Cuando excitada y caliente
tú ronronees, leona,
yo acudiré vehemente,
lleno de testosterona,
a hundirte mi daga ardiente
siempre dulce y juguetona.
Tu cuerpo es jugo candente
y encandila mi neurona.
Tan solo espero impaciente
que te decidas, jamona.
Que sin ti queda pendiente
mi larga espada Tizona,
de otras guerras combatiente,
y entre todas campeona.
Sabiendo que estás al dente
no te hagas la remolona,
que por ti hago parapente
y aterrizo en Barcelona.