Archivo por meses: agosto 2015

Concha de arena

Concha de arena,
acogida y trabada
entre cristales de nácar,
de tu belleza señora,
convicta de Luna llena y pleamar,
en el único hábitat de la nada,
tan hermosa y perfecta.

Infinitesimal cadencia
de un ser que no está porque es,
simplicidad sin fondo
que emerge indolente,
como la fe del eremita
o el llanto del neonato.
Esencia, origen, meta.

Concha de arena,
muda, pletórica,
eres materia de oasis
en el equívoco de lo inerte.
Cuando tus dunas canten
el son grave del tiempo
yo ya estaré muerta.

Conato de esperanza

Raudo pararrayos,
alegre espantapájaros,
bendito esparadrapo
que tejes mezcolanzas
de yodo y vendas blancas.

Sanó mis heridas
el lento cucú del tiempo
y con madreselva y olvido
restañé la sangre podrida
que latía sin sentido.

Inmarcesible ante las eras
de los viles segundos,
el frío bipolar de la espera
traspasó mi mundo:
conato de columna certera,
hilo conductor sin rumbo.

Pero carraspean en mi garganta
el helor y las dunas del desierto,
ese fuego de miedo y hielo
que envenena la esperanza.
¡Maldito diablo y maldita su danza!
¡Ojalá fenezca con mis lágrimas!

Cara o creu

Cara o creu
-tu o jo-
són petons que volen
ferits de mort.

Com la tarda,
bruta de pluja,
cauen les ombres
de la tardor.

Mentre
-jo, tu-
ens mirem als ulls,
foragitats per la por.

Ai, si es trobessin ara!
Només un raig
per entendre
que la llum s’ha fos.

Canto de Ulises ante los cadáveres de sus hombres

No perpetres más crímenes contra natura
desde el bando ignominioso de la vida.
Atrajiste hacia ti mis barcos
y solo atisbo escollos y heridas en las rocas.
Escila con Caribdis ha estrechado el lazo.
Mis hombres y yo en acalorado abrazo
sentimos el tiempo adelgazado,
el espacio reducido a nada,
el navío, un cascarón de zozobra.
Nos ha sepultado la bravura de las olas,
nos ha desposeído de fortuna y honra.
Ahora yacemos bajo el celo de las aguas,
cascada que regocija a las noches sin luna.
¡Oh, Atenea, diosa de la astucia, guíame,
enjuga con tu mano estas lágrimas de muerte!

Arde la tarde

Arde la tarde tras el cristal
y la lluvia salpica mi cara.
La hoja entreabierta
de metal frío
rechaza el agua que resbala, turbia,
hasta el quicio de la ventana.

Ligeras agujas que se remansan en balsas
como lagos en miniatura que anegan mi alma.
Torrentes que descienden a un mar soñado
son mis lágrimas, que ejecutan una lenta
y arcaica sinfonía de llanto en ascuas.

La tarde, ajada, se niega a anegarse en la vacía oscuridad embriagada
y, en su lugar, desdeña las horas en un ocaso de alba.
Pero vence la luna con su estribo de plata
desollando estrellas,
que no palidecen ante su mirada.

…Y el hombre indigente de esperanza.
…Y el niño mudo de abrazos y nanas.
…Y el terco verde-azul de nuestra sombra alargada.
…Y hasta la locura de la sonámbula
se vencen de sueño y expulsan a la tarde,
loca de destellos y ráfagas.

-Vete, tarde loca, vete día insomne,
que apacigüe mi ánimo la lluvia sorda
de esta noche sin alma.

A les palpentes

Davant les ombres
jo dibuixo finestres
i pulso amb urgència,
com un redemptor.
Alfabètiques tecles
dins sivelles negres
s’arrengleren sense atzar
amb vocació de filera,
falena s’un sol traç.
És negre i és blanc,
és llum i és penombra,
és el teu nom en negreta
qui m’insereix en el món.
Sense cos, sense veu,
sense imatge, sense hora,
com l’arc de Sant Martí
que sempre ens fa goig.
T’explico amb els dits
infinites foteses,
un munt d’acudits
per guarnir la tristesa.
El setge dels dubtes
i la por dels fracassos
no podran mai
traspuar el baluard,
car el teu raig precís
prendria de penyora
una vida aliena i real.
Et llegeixo, t’ensumo
mil i una vegades,
t’invento i t’enyoro
amb el palmell de les mans.
T’estimo i em deleixo
amb els fonemes
del teu nom,
que tinc
clavats,
al cor.
Respons, m’interperl•les,
et comento,
em sadolles
i et sedueixo.
Jo sóc Scheherazade
i tu el meu senyor.
Això nostre és foc
sense cendra,
que crema,
alimenta,
sense pell,
carícies o suor,
ni mirades robades
ni xiuxiuejos de passió.
Pulso amb urgència,
sedent sacerdot
que invoca la teva presència.
Aquí i ara: tu i jo.
Fora: les ombres,
la finestra tancada,
que s’obre només
amb el teu resplendor.

Árbol centenario

Me quedé hueca, vacía, como árbol centenario
buscando rumor de hojarasca,
proyectando el verano en mi sombra alargada ,
malgastando la savia en frutos manchados.
¡Qué terco filamento une la vida a mis labios..!

Y ahora se mezcla la sal de mi llanto
con el sabor de tus besos.
Aquella noche debería haber llovido tanto…
Así no tendría la certeza de haber muerto,
de haberte sobrevivido en vano.

La savia invicta en mi rugosa corteza,
en mi nudosa presencia de años y daños,
tiene del manzano la consistencia,
del almendro en flor la belleza,
del limonero su ácida luminiscencia.

Mujer cipres

Con este contraluz te miro sin verte, mujer,
proyecto de sombra alargada mirando hacia el sur.
Tus ojos inertes son una línea rasgada
salpicada de moretones de color azul,
en los que nadie lee tus renglones torcidos,
donde se olvidan los sueños, donde te pierdes tú.
Ciprés que hermosea el camposanto del alma que amas,
advierte que ese amor es el tétrico paspartú
que enmarca las telarañas pendientes de tus ramas.
Sécate en mí esas lágrimas y mira a su trasluz.

Guardians de paraules

Digues si la teva absència, fill meu,
està barallada amb la meva ànima,
perquè de la teva boca no surt
un ruixat de paraules,
les mateixes que la meva oïda reclama.
Jo et bressolo com abans,
nadó, infant, jove
escorcollant la vida
mentre et mantens reclòs
en una nit que no davalla.
Em capbusso sovint dins la banyera de casa
per entendre com pots aïllar-te
fins al punt de ser un Nautilus inabastable.
Per entendre’t, per estimar-te
encara més, fill de l’ànima.
I jo t’estimo tant!
I et busco amb les mans,
amb l’esguard i el zel d’un guardià,
el guardià del teu somni sonàmbul
que et vetlla escampant les paraules
que tu no em dius
i que em brollen de l’ànima.

Autisme

Hi ha moments d’angoixa,
de portes tancades
amb l’esvalot d’una revolada.
Flors que es marceixen a les mans,
una llàgrima que no vessa la sal,
perquè no gosa,
perquè no en sap.
No hi ha una sola engruna
del meu cervell que sobrevisqui
a aquesta posta de sol, amor meu.
Per això he tancat persianes,
porticons i cortines,
el finestral de la mirada
perquè només siguem tu i jo,
pardal innocent de la meva vida.
No sortirem: no cal.
No xerrarem: és fugaç.
Ens buscarem en la taquigrafia
dels gestos al teu abast,
en l’endevinalla hermètica
que et clou els llavis amb un llaç.
Tu i jo sols,
sense un món que és soroll,
inútil, fred,
que t’atabala
i se’t glaça a les mans.
Així trobarem el vellut translúcid
de les nostres mirades,
el silenci entenedor d’una abraçada
que apaivigui les pors
que ens atenallen:
la teva angúnia,
que és la meva;
la teva ànsia,
que és la de tots dos